SOBRE LITERATURA


Uno de los temas destacados en la poesía de Gabriel Ferrater es la literatura. En su obra Les dones i els dies, podemos encontrar hasta cuatro poemas en los que se aprecia claramente su temática literaria: "Sobre la catarsi", "Literatura", "A través dels temperaments" i "A l'inrevés" . Estos poemas serán la base para desarrollar este apartado dedicado este tema.


"Sobre la catarsi" 
De que serveix d'ésser bon pare, 
    si Maragall, que ho era 
    pero de més a més era poeta, 
    va imaginar-se que el vell luxuriós, 
    el comte Arnau, seria redimit 
    quan una noia pura, molt simbòlica- 
    ment pura, cantaria la canço 
    dels fets impurs del comte. Posseïda 
    també, car així ho deien 
    al temps de Maragall, poètica- 
    ment posseïda, aquella noia, cable 
    de parallamps, resorbiria el somnieig 
    de Maragall, l'espetec d'impuresa, 
    dins la terra del seu instint, difícil- 
    ment pur, des d'aleshores. Redemptora. En ella 
    la carn del comte es feia verb, amb l'entenent 
    que el verb, de Maragall i no del comte, 
    s'havia de fer carn, la de la noia. Tot plegat 
    un joc pervers. La carn més pura ja somnia. 
    Vol carn, sense l'empelt de la memòria 
    d'una altra carn, senil. No vol més verb. 

Hablamos de un poema muy importante en su obra. Se dice que se trata de uno de los poemas más antiguos, ya que se encuentra entre los primeros seis poemas que publicó en Cuadernos hispanoamericanos. A lo largo de este poema Ferrater hace referencia la figura legendaria de "el comte Arnau", un extraordinario y gran poema mitológico de Joan Maragall. Ferrater introduce a Maragall en su poema como padre de la cultura catalana en la modernidad, para reflexionar sobre el deseo poético, ya que menciona a éste (Joan Maragall) y su personaje (el comte Arnau) en Cataluña y desde la España de franquismo para dar a ver lo que siente por la vencida situación terminal de su lengua y cultura. El concepto de "cartarsi" que vemos en este poema, sería como la purificación del poeta "difícilmente puro" a través de una figura pura, la chica seducida por el comte Arnau que Ferrater menciona en el poema.

"Literatura"
Tan vehement, va dir-se un calamar,
faig el ridícul: un raig fi de tinta
ja desvia aquests monstres, ben poc crítics.
Perduda l'abundància del cor,
va descobrir la voluptat formal:
mentir-se objectivat en l'arabesc
i fer-s'hi encara veure, subjectiu.
De l'urc de no amagar-se gaire, en deia
sinceritat:: de la por de trobar-se
massa exposat, sentiment de l'estil.
Lliurat a l'esperança que els espasmes 
de l'aigua li anirien a favor,
deia fe en el llenguatge. Va morir
devorat: l'inefable el va temptar.

Se trata de un breve poema en el título del cual podemos ver claramente su temática. En mi opinión, el autor del poema, Ferrater, parece identificarse con un calamar "Tan vehemente, se dijo un calamar, hago el ridículo...". En el poema se dice que el escritor/calamar descubre la voluptad formal, es decir, la satisfacción de los placeres de los sentidos, con el claro objetivo de "mentirse objectivado en el arabesco/ y fingirse todavía, subjetivo", entendiendo por arabesco un adorno pintado o labrado con la finalidad objetivadora de los sentimientos del autor, es el trazo particular de cada pintor según Ferrater. Por lo tanto, el autor expresa sus sentimientos en este poema hablando del orgullo de no esconderse y del miedo de sentirse demasiado expuesto, sin perder la esperanza de mantener viva la literatura con el lenguaje, cosa que finalmente no sucede "Murió devorado: lo inefable lo tentó", refiriéndose como inefable a la voluptad formal que le llevó a confiar.

"A través dels temperaments"
Uns pins massa sensibles es revinclen
deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric
d'expressió del vent, que arriba net.
Les arrels cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor, per proclamar
que és greu que bufi l'esperit. El vent,
quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.

Se trata del poema con el que cierra su obra Da nuces pueris. En este poema el autor hace una clara y evidente crítica al sentimentalismo. Ferrater se decanta por una poesía realista, no está de acuerdo con la negación de las evidéncias y transformar la realidad según el objetivo o la visión del que escribe y, por lo tanto, en este poema aprovecha para denunciar el romanticismo y sentimentalismo, el exceso de sentimiento que se encuentra en muchas ocasiones en la literatura. Si se lee atentamente el poema, podemos deducir que el poeta se identifica con "unos pinos demasiado sensibles" y no es de su agrado transformar el viento (algo inmaterial) en un poema a pesar de que ese sea su deber lírico, la finalidad de la poesía en esta ocasión. El viento se puede identificar con el amor, que aparece como una idea limpia que la realidad destroza, con la presencia del dolor "y las ramas exultan dolor" y, finalmente "va podrido de quejas".

"A l'inrevés"
    Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja 
    frenètica d'agost, els peus d'un noi 
    caragolats al fil del trampolí, 
    l'agut salt de llebrer que fa l'aroma 
    dels lilàs a l'abril, la paciència 
    de l'aranya que escriu la seva fam, 
    el cos amb quatre cames i dos caps 
    en un solar gris de crepuscle, el peix 
    llisquent com un arquet de violí, 
    el blau i l'or de les nenes en bici, 
    la set dramàtica del gos, el tall 
    dels fars de camió en la matinada 
    pútrida del mercat, els braços fins. 
    Diré el que em fuig. No diré res de mi. 

Se trata de un breve poema escrito a Huckleberry Finn de Mark Twain donde Ferrater es prácticamente incapaz de hablar sobre él, va escribiendo todo aquello que se le pasa por la mente y se le escapa. Al final del poema lo dice claramente "Diré aquello que se me escapa/no diré nada de mí".



Estos son los cuatro poemas de tema literario que hay en el magnífico libro Les dones i els dies de Gabriel Ferrater i Soler, una de las obras más importantes de la literatura catalana del siglo XX. En ellos podemos apreciar la postura realista del autor cuanto a la literatura. Éste es uno de los diversos temas que trata Ferrater en su obra, no es el más recurrido pero no por eso menos importante.





Alicia Gallardo Reina
Lengua y literatura españolas, 2011-12

EL PASO DEL TIEMPO (2)



En este apartado hablaremos sobre la visión que Gabriel Ferrater tiene sobre la vida y como esta se proyecta en su poesía. Abordaremos, especialmente, el tema del paso del tiempo mediante el análisis de la obra del poeta, como su infancia le acompaña durante toda su vida, como el alejamiento de esa infancia toma forma en sus poemas y como él ve la muerte. 
El yo poético de “Les dones y els diez” está íntimamente ligado con el autor y prueba de ello es por ejemplo “In memoriam”. En “In memoriam” el poeta nos cuenta mediante anécdotas como vivió en su infancia la Guerra Civil. Ferrater en aquella época tenia catorce años y no estaba especialmente preocupado por lo que a su alrededor sucedía, como él mismo nos cuenta “De moment no em va fer gaire efecte. El cap m’anava ple d’una altra cosa”. Esa otra cosa era la poesía. Ferrater fue un chico que en lugar de sentir cierto temor hacia Guerra, más bien, veía cierta libertad, ya que mientras los grandes se preocupaban de sus asuntos y tenían miedo, los chicos como Ferrater se sentían libres para hacer lo que quisieran. Dicha libertad, de la que el propio Ferrater gozaba, se puede ver reflejada en los siguientes versos de “In memoriam”: “Oloràvem la por que era l’aroma d’aquella tardor, però ens semblava bona. Era una por dels grans. Sortìem de la por infantil i teniem la sort que el món se`ns feia gairebé del tot fácil”. El poeta se sentía feliz por esa libertad de la que gozaban. Libertad que, en tanto que los años pasan se va quedando atrapada en el envejecimiento, y la única forma de saborearla que tiene Ferrater es mediante su poesía. Ferrater en este poema, que roza el realismo histórico, nos cuenta que en aquellos tiempos aprendió a robar, que se paseaban por los prostíbulos y frecuentaban con su padre bares. Podríamos decir que Ferrater, desde muy joven, no tuvo una infancia como la de los demás niños, sino que se hizo adulto prematuramente. En resumen, Ferrater vivió al margen de la guerra, el miedo que en aquel tiempo predominaba, no pudo apoderarse de su juventud, más bien, como hemos dicho anteriormente, era precisamente lo que le dejaba libertad para vivir. Por ello, Ferrater rompe con los esquemas de la poesía de posguerra, en la que los poetas se sentían dañados por las consecuencias de esta, mientras que Ferrater recuerda en ella los mejores años de su vida.
El paso del tiempo es uno de los principales temas recurridos por Ferrater para su obra. En numerosos poemas podemos ver como se nos plantea desde el punto de vista del yo poético. Para el yo poético, cada día que pasa es igual al anterior, como si todos estuviesen repetidos. Observemos los siguientes versos del poema “Punta de dia”:
Quan clivella/ la mà del nen que es cansa de fer força per irritar els seus germans, fent veure que els amaga/ no se sap què de valuós, i va afluixant/ la presa, i sé que res no en sortirà que no/ fos ahir en mi deconsoladament, i em fa/ fred mirar-me un dia més, pinyol/ tot salivat, pelat de polpa, fora nit.
Cuando llega un nuevo día, se ve sumergido en la más profunda rutina. Cada día se repite, la claridad del día hace que se resalten esas arugas de viejo. Más bien lo que hace el día es recordarle que el tiempo pasa y que se está haciendo viejo. Si observamos los dos últimos versos citados, podemos ver perfectamente esa monotonía y algo más. Ferrater prefiere vivir en la noche, donde se siente joven, donde florecen en él los recuerdos, donde vive realmente. Esto nos lleva al poema de “Ponent excessiu” en el que muestra ese rechazo del día que marca el paso del tiempo, y como con ansia espera que llegue la noche en la que él se siente cómodo y revive, como hemos dicho anteriormente, esos momentos más significativos de su vida. Analicemos los siguientes tres últimos versos de “Ponent escessiu” a fin de entender mejor esta idea: “Eixuga llum, / llença cotons de núvols, renta’t, gira’t, / beu el més límpid gin de lluna i mar”. Antes de comentar este poema, como todos los lectores de Ferrater ya sabran, debemos destacar la afición que el poeta tenía en cuanto a la bebida. Por ello, en estos versos da la sensación de que ha estado prácticamente todo el día durmiendo y la noche anterior bebiendo hasta las horas más altas de la madrugada, por lo que se levanta durante las horas del atardecer y observa como el sol se pone, sintiéndose impaciente por que la noche llegue lo antes posible. Muestra de ello son los dos últimos versos, espera con ansia la llegada de la noche para levantarse, asearse y ponerse de nuevo a vivir en esa oscuridad que le hace sentirse joven.
Estos no son los únicos poemas en los que vemos que Ferrater se siente asfixiado por el paso del tiempo. “La cara” expresa perfectamente esa repulsión por envejecer que se va apoderando de él conforme más lejana queda su infancia y juventud. Utiliza la metáfora de una serpiente atropellada por una rueda, para compararla con la rugosidad de la cara de una persona mayor. Ese deseo de sentirse joven y ese miedo a envejecer queda manifestado en los siguientes versos: “aquesta cara jove/ s’ha fos com una mascara/ de cera, i m’ha fet veure/ la cara ineluctable/ del vell que s’hi amaga/ i sap com l’odiem”.
Gabriel Ferrater era un hombre que no temía a la muerte, que no temió a la Guerra Civil, donde los mejores años de su vida quedaban plasmados. El yo poético vive en el recuerdo, y por eso adora tanto la oscuridad de la noche pues en ella puede ver el niño que era, las vivencias más significativas, los amores que una vez tuvo. Es como si mediante sus poemas viajara hacia el pasado. Sin embargo durante el día, ve la realidad, se da cuenta que el tiempo va pasando y que esos recuerdos van quedando atrás, encerrados en la mente de un niño con cuerpo de viejo. 






Richard Grande
Filosofía, 2011-12

EL PASO DEL TIEMPO (1)



En esta entrada comenzaremos a tratar otro de los grandes tópicos de Gabriel Ferrater, que es el paso del tiempo. Por una parte, el poeta utiliza el tema del tiempo para vincular su vida con sus obras poéticas, ya que vivió durante una época histórica muy turbulenta, como será comentado posteriormente. Por otra parte, introduce este tema en sus poemas para hacer una reflexión ética sobre la vida, es decir, se plantea la pregunta ¿qué es ser vivo?
Releyendo los poemas ferraterianos relacionados con el tiempo, siempre recuerdo una frase hecha que dice “Dejemos a un lado la edad y disfrutemos el ser persona”. En cambio, Ferrater rechaza este dicho, ya que suele considerar el paso del tiempo como algo negativo, desea controlarlo “com un fruit al meu abast” declara en el poema “Solstici”. Además, él quisiera parar el tiempo, porque aún se siente joven y los años pasan tan deprisa, esto nos lo demuestra en “Florals”: “Vaig fer trenta anys, que també em semblen prematurs”, es decir, que se siente más joven de lo que muestra su edad.
Por otro lado, el poeta también relaciona el tópico con el cambio entre el día y la noche. Podemos observar en el poema "La platja" su desagrado hacia la llegada del día, que ha vuelto a dejar atrás a la noche. La oscuridad de la noche le da refugio y transmite un sentimiento de seguridad, por eso no quiere que termine.
A veces pero, considero que Ferrater deja entrever que el fluir del tiempo también se puede apreciar como algo positivo. Puede resultar positivo, porque con el tiempo se consiguen experiencias y conocimientos, que hacen crecer a las personas. Estas experiencias están reflejadas en sus poemas, sobretodo en los poemas de temáticas amorosas.
Un elemento muy usual en los poemas que tratan el paso del tiempo son los recuerdos que Ferrater plasma en sus poemas, con la finalidad de revivir el pasado. El mejor ejemplo es “In memoriam”, donde recuerda su juventud (este poema esta explicado más adelante), pero también en “Florals” se muestra la importancia de los recuerdos en sus poemas.

FLORALS
La primavera del cinquanta-dos, les noies
portaven bruses blanques i rebeques
verdes, i pel carrer sentíem el fresseig
precipitat de flors i fulles on s’amaguen
els negres cuirs de l’ametller. Vaig fer
trenta anys, que també em semblen prematurs.
Però cap vent no en fa justícia. Romanen,
inconvincents i eixuts, sota cada any
que va venint per recobrir l’edat
distreta, el blanc atònit i el verd aspre,
i aquell ventet menut pels llargs carrers
de noies flors i fulles, el record
que se me’n va, de tan confús, cap al futur,
se’m fa desig, i la memòria em verdeja.


Destaco este poema, por una parte, porque es uno de mis favoritos y, además, porque ejemplifica de forma ideal la temàtica del paso del tiempo. El autor trata de representar la belleza de la juventud, representada como primavera. El poema también es muy importante, ya que redacta los pasajes en tres dimensiones temporales diferentes: el pasado, recordando aquella primavera; el presente, el momento en que el autor recuerda los sucesos y los describe; y el futuro, representado por el constante paso del tiempo, todo sigue y se mantiene en movimiento.
Los poemas de Ferrater a menudo incorporan elementos simbólicos, por eso cabe destacar dos símbolos que hacen referencia al paso del tiempo: el viento, que representa el mismo tópico, es decir, el paso del tiempo; y el pozo, que hace referencia a la memoria y a los recuerdos.
En conclusión, el paso del tiempo se refleja en los poemas de varias maneras: mediante los recuerdos o experiencias de tiempos pasados, mostrando su propio rechazo ante el aumento de edad, o la finalización de la noche. Por último, volvemos a la pregunta inicial de Ferrater ¿qué es estar vivo? Tengo dos opiniones acerca de esta cuestión: en la primera, el poeta ve la vida como un período de gozar la juventud y la vida bohemia; y, por otra parte, probablemente el poeta no ha encontrado la respuesta a su pregunta. En cualquiera de los casos, Ferrater decide por poner fin a su vida con solo 50 años.


Christina Kummer
Grado de Estudios Ingleses (2011-2012)

QUOTIDIANITAT

En la órbita de la rutina giran espíritus mediocres.

José Ingenieros.









En què pensem quan ens diuen “quotidianitat” ? En primera instància aquesta paraula ens podria fer pensar en aborriment, peressa, normalitat, rutina, treball, classe, estrés... Doncs bé, Ferrater eleva aquests “espíritus mediocres” al nivell de protagonistes principals d’alguns dels seus millors poemes. Des d’un punt de vista de la persona observadora, però alhora inquieta, que s’atura un moment a la seva vida summament estressant i plena de problemes absurds i mira, només li fa falta mirar, el seu voltant.

Al llarg d’aquesta entrada bloggera analitzaré tres poemes que presenten el tòpic de la quotidianitat. Els he elegit principalment perquè són fàcils d’entendre, ja que alhora de llegir poesia cal que tinguem temps i qualcunes nocions de literatura prèvies. I, a lo millor, a les nostres vides tan plenes de feina i rutina no tinguem cap de les dues. No cal dir que els he elegit, també perquè són un dels millors poemes que tracten aquest tema.














En primer lloc, el poema “Caragol” que podem trobar a la pàgina 90 del llibre Les dones i els dies. És un poema breu, té sis versos en una única estrofa. La història d’aquest poema transcorr a un portal i té com a protagonistes a dos enamorats, un al·lot i una al·lota, que frisen els últims minuts que els queden d’estar junts abans que arribi l’hora en què han d’estar a casa. Ja és tard. Aquests instants són tensos i frenètics, plens de passió i amor. Alhora plens de quotidianitat perque... Quantes vegades no ens haurem despedit del nostre enamorat o de la nostra enamorada al seu portal, aprofitant fins l’últim segon dels seus petons i abraçades?

Al poema “Caragol”, Ferrater plasma en poques línies aquesta contraoposició en el temps. Per una part, el frenetisme, com ja he explicat, representat per aquesta escena entre els enamorats. Per altra part, la lentitut representada per aquest caragol “consternat” al mur, indiferent de la situació que està tenint lloc al seu costat.



Declina el diumenge. Una minyona,

i les deu de la nit que estan per tocar-li.

Els seus darrers instants de portal. La mà,

sense carícia ni esma, s'arrapa

a la galta del xicot. Consternat,

un caragol al mig d'un mur eixut.

“Caragol” Gabriel Ferrater.



El segon poema que tractaré en aquesta entrada és “Amistat del braç”, el podem trobar a la pàgina 50. Un poema que presenta una situació d'allò més quotidiana: un viatge en metro ple de gent aborrida i estresada. El protagonista de la poesia és un home, que es dirigeix, molt probablement, al seu lloc de treball.

Com hauriem de llegir aquest poema? Idò, molt fàcil. Hem de llegir-lo sencer en sentit literal fins als dos últims versos, que aquests sí que tenen un sentit metafòric. Aquesta metàfora, com va dir Jordi Cornudella en la seva anàlisi al seu llibre "Estudi introductori" a l'antologia Vers i prosa, que va preparar amb Joan Ferraté i que va publicar Tres i Quatre el 1988, és una metàfora coordinada amb una el·lipsi immillorable. Cornudella llegeix bé que el so de la corda del cello al·ludeix a la frenada del metro, però possiblemente va cometre una errada al pensar que la corda del violoncel es trenca, desorientat per la paraula “trenc”, que en el context té més aviat el sentit d'arrencada, d'inici de la música, tot insinuant la incisió sagnant del soroll en l'escena.

Ferrater, com ja varem dir a la introducció, té un estil peculiar i dintre d'aquest trobam un vocabulari singular i a vegades difícil d'entendre. Analitzem ara el vocabulari per ordre en què van sortint les paraules més dubtoses de significat:

“Niquelat” vol dir que està cobert de níquel, un metall. Amb això descriu com és la barra del metro on t'agafes normalment.
“Promiscu” vol dir que es barreja amb tothom, que va amb tothom sense manies (a vegades tant, que la gent murmura).
“Anguniat” vol dir en una situació de tensió, fins i tot, amb por.
“Isolar-se” Ferrater possiblement utilitza el verb isolar-se com a sinònim del verb aïllar-se.
“Com una prima cabra mogrebina” vol dir que l'al·lota a la que està descrivint està esquel·lètica, molt prima, com una cabra del desert, del Magreb.

La mètrica es caracteritza pels versos decasíl·labs, de fet, són els més comuns en Ferrater.
Aquí va el poema:


El metro anava ple. Jo m ‘agafava

al barrot niquelat vora la porta.

Tenia el braç tibat, i tolerava

aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç.

Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.

Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,

com una prima cabra mogrebina

que premia amb el front, tancant els ulls,

abalançada per tota carència,

un braç encara de ningú, lliure i promiscu,

i no veia que ja algú es reprenia

i s’isolava al seu davant. Jo, massa jove

també, no havia après a reconèixer-me

en l’acceptació més que en la tria.

Vaig abandonar el braç, que no fos meu,

i no els vaig mirar més, anguniat

fins a l’estació, i el súbit trenc

d’una corda del cello, la més baixa.

“Amistat del braç” Gabriel Ferrater.



El poema “Amistat del braç” també em fa pensar en aquell poema de Charles Baudelaire (1821-1867) anomenat “A una parisina”. L'assumpte d'aquest poema, com el seu títol indica, tracta aquesta vegada la situació d'un personatge ciutadà (una passejant) que desperta l'atenció del poeta i genera en ell distintes sensacions i sentiments com confusió, perfecció femenina, intensitat... Aquest títol fa referència al caràcter anònim i impersonal que pasen a tenir les persones a una ciutat moderna.
Llavors podem pensar que al protagonista de “Amistat del braç” li passa el mateix pero traslladat al metro de Barcelona.

Aquí, el poema de Baudelaire:


La calle atronadora aullaba en torno mío.

Alta, esbelta, enlutada, con un dolor de reina

Una dama pasó, que con gesto fastuoso

Recogía, oscilantes, las vueltas de sus velos,


Agilísima y noble, con dos piernas marmóreas.

De súbito bebí, con crispación de loco.

Y en su mirada lívida, centro de mil tomados,

El placer que aniquila, la miel paralizante.


Un relámpago. Noche. Fugitiva belleza.

Cuya mirada me hizo, de un golpe, renacer.

¿Salvo en la eternidad, no he de verte jamás?


¡En todo caso lejos, ya tarde, tal vez nunca!

Que no sé a dónde huiste, ni sospechas mi ruta,

¡Tú a quien hubiese amado. Oh tú, que lo supiste!

“A una parisina” Baudelaire.



Ara anem amb un altre poema: “Sabers”, el podem trobar a la pàgina 175.


Aquí va el poema complet:


Pujo l'escala del metro

de pressa, que se m'ha fet tard.

Ja fa mitja hora que tenia

una altra escala per pujar.

Em sobta i m'atura la vora

del buit, a l'esglaó darrer.

Marco el pla de cames que passen,

amb els ulls, com amb un nivell.

Cames que caminen pel vespre

com per un vague despoblat.

Què en saben, les còmplices càndides,

del gran joc que van entrellant?

Dones absortes consideren

que potser algú els ha metit.

Les que van negres, ja serenes,

no saben a qui van mentir.

Els homes que baixen dels cotxes

coneixen els licors amargs.

Tres noies van juntes per riure

i saben només que han plegat.

Tothom sap pensar alguna cosa

d'algun diner, ínfim o gros.

Respiren tots. No tots recorden.

Jo sé on és el teu cos.




També relacionat amb el metro, però aquesta vegada el protagonista surt “l'escala del metro”. El o la protagonista és un dels nostres espírits mediocres que envolten l'órbita de la rutina, que frisa per arribar a un lloc no explícit al text i, de sobte, s'atura perquè hi ha alguna cosa que li crida l'atenció desmesuradament. S'atura i observa el que troba al sortir de l'escala del metro, a l'últim esglaó es poden observar com milers de cames d'aquí cap allà. Ens explica el que veu: noietes que van juntes ingènues i indiferents del que els envolta, homes que duen una vida un tant nocturnes, dones que no saben ben bé qué fer amb el seu passat... Destacaré aquests versos perquè són genials, expresen molt en només cuatre línies: “Dones absortes consideren/que algú els ha mentit./Les que van negres, ja serenes,/no saben a qui va mentir.”



Cal destacar també els últims dos versos. “Respiren tots” voldria significar que tots som humans, però “no tots recorden”, és a dir, no tots sabem qui som ja que els humans evolucionam com a personas mitjançant els nostres records, nosaltres som allò que volem recordar.




L'últim vers, en la meva opinió, vol dir que aquest espírit mediocre de que parlàvem, és a dir, els protagonistes dels poemes, té la solució per a totes aquestes persones que caminen ràpida i estresadament pel camí de la vida. La solució és, allò mateix, observar el món., observar el que ens envolta: les mares, les filles, els fills, els pares, el cambrer de la cafeteria habitual, l'aigua recorrent el nostre cos quan ens dutxam, aquella esglèsia per davant la qual passam cada dematí, l'olor a pluja després d'una nit freda d'hivern...

Esper que aquesta entrada vos hagi agradat i que hagi aconseguit el propòsit que em vaig fer al principi: reflexionar sobre la quotidianitat i observar, sempre observar.





Maria Elena López Gamarra
1º Grau - Estudis Anglesos 2011-2012

NIT VS DIA


Un dels temes que tracta G. Ferrater a la seva obra Les dones i els dies és el dia i la nit.
Es tracten de dos moments definitivament contraris. El primer, el dia, és el moment en que surt el sol, hi ha llum, claredat, és un moment temible, violent, i depressiu per l’autor. El segon, la nit, moment del dia en que el sol se’n va, hi ha foscor, silenci, intimitat...L’autor li dóna una clara preferència a la nit per damunt del dia. Prefereix aquest moment d’intimitat, d’estar amb ell mateix, sol, és quan es sent viu. Per ell les característiques que una persona pot veure sobre el dia, les recull la nit. Ferrater tracta el tema a partir de la invenció d’un personatge, qui veu la sortida del sol com un fet dolent o la posta del sol com una acció grata, és a dir, des d’un punt
de vista subjectiu.

A la seva obra podem trobar una sèrie de poemes que reflecteixen aquest tema, per exemple:

• “Punt de dia" i "El ponent excessiu”: Es tracten de dos poemes complementaris. Són els dos poemes que de manera més clara expressen la absoluta preferència de l’autor per la nit. L’autor utilitza un personatge, que veu des del seu punt de vista la sortida del sol com un moment de desolació, depressió, i l’arribada de la nit com un moment d’esperança.
En el primer poema “Punt de dia”, parla clarament del dia, en el moment que surt el sol s’utilitzen una sèrie de metàfores, una cesària i un nin que amaga qualque cosa a la ma a
mb les quals el protagonista vol donar a entendre el seu descontent pel dia. Es refereix amb la primera metàfora, que la seva vida és una rutina ja que des d’aquest mateix instant, el seu naixement, fins avui dia, tot és igual, un nou dia no li aporta res. De la mateixa manera ho demostra en la segona metàfora, el nin obri la ma i es veu que no té res, com el nou dia, només et trobes vuit, amb una falsa esperança i ple de decepció.
Per altra banda, el segon poema tracta sobre la posta de sol i el moment que arriba la nit. La posta es mostra com una exageració “Aquest sol que menstrua”, és un moment en que
el personatge es sent desgraciat i desesperat perquè arribi la nit. Al contrari, el personatge veu el moment en que el sol s’acaba d’amagar com un moment satisfactori, demostra ganes per la nit i per viure, i a la vegada una esperança perquè el sol no aparegui com un nou dia.
Com ha fet curiós, al final del poema trobem el vers “beu el més límpid gin de llun
a i mar”, es pot relacionar amb el mateix autor, com una petita afició al gin, l’autor com alcohòlic, per aquesta raó més desig per la nit.

• “A mig matí”: El poema parla de l’avanç de la matinada fins al migdia. Mitjançant va avançant el dia, s’apropa un moment violent i temible, Ferrater ho explica a partir de la personificació del mateix sol “li tremolen una mica les mans”. Com si al mateix sol tingués por d’ell mateix, del que condueix la seva sortida. El personatge veu el dia com una situació desconcertant, la vida com estranya, i als últims quatre versos pareix que es refereix a ell mateix en forma de monòleg, com si sentir aquesta sensació hagués sigut la seva culpa per despertar-se i viure el dia.

• “La platja”: Representat a la platja, s’explica la nit, que s’esmenta en passat ja que acaba de sortir el sol. Quan es parla del dia s’utilitzen paraules com “se l’ha menjat, canilla d’ira, udols”, són conceptes despectius.

En conclusió, l’autor dóna a entendre la seva postura dins el dia o la nit, a partir dels poemes esmentats i explicats abans. Podem trobar d’altres a l’obra, però he elegit aquests perquè em pareixien que expressaven millor la idea. Els poemes complementaris són, sens dubta, on s’exposa clarament la idea. Consider que és una obra molt interessant, molt completa pels diversos temes tractats, encara que pel fet de ser poesia l’he trobada bastant difícil en el moment d’entendre-la i alhora de classificar els diferents temes.

AMOR SUMÍS


Dintre del tema de l’amor (“les dones”) i en contraposició al pas del temps (“els dies”), apareix el subtema o tòpic de l’amor sumís on Gabriel Ferrater li dona una importància bastant considerada. Ja que el propi poeta ofereix al lector una imatge totalment diferent a la que solia donar als altres poemes cercant així la sorpresa, la dinàmica i la flexibilitat dels poemes enfront una situació determinada que havia d’estar descrita al mateix temps que el poema s’estava elaborant amb una tècnica i un vocabulari dignes de la qualitat que tenia Gabriel Ferrater a l’hora de elaborar un poema sigui del tipus que sigui (cal dir que al poemari Les dones i els dies apareixen els poemes mes complets de l’obra de Gabriel Ferrater, tant a nivell tècnic com de temàtica. Per tant podem dir que la temàtica preferida de Ferrater son “les dones i els dies”, es a dir: l’amor i el pas del temps).

Centrant-nos definitivament en l’amor sumís cal destacar una sèrie d’aspectes que salten a la vista quan el lector analitza o simplement llegeix el poema:

- El drama visualitzat a aquests poemes es bastant significatiu ja que la majoria dels poemes relacionats amb “l’amor sumís” giren entorn a un pessimisme que pot arribar fins al punt de agafar aspectes Romàntics (ja que el Romanticisme es el moviment pessimista per excel•lència i on els dubtes existencials varen començar a aparèixer amb més força (“els dies”)).

- El grau de submissió que apareix a aquest tipus de poemes es bastant notable. Quant més forta i dramàtica era la submissió, més satisfet estava Gabriel Ferrater del seu poema. La dona sempre tenia tot el poder damunt el poeta i ell estava disposat a fer tot el que fossi perquè aquesta estigués contenta, e inclús accions que superin els principis bàsics de dignitat i orgull de l’autor. Per tant el poeta passa a ser com un “objecte” per a la dona la qual cosa no significa que l’autor cerqui un doble significat amb aquest tipus d’acció, sinó tot el contrari, argumenta la veritat tal i com el personatge del poema ho esta vivint i això no significa que li desagradi, tot el contrari ja que ell argumenta que quant més gran és aquest grau de submissió, més fort és l’amor que sent el poeta per la dona, ja que aquesta li neutralitza qualsevol autonomia. El poeta arriba a esser única i exclusivament per a la dona del poema, essent aquesta la que tot el poder, tant físic com mental.

- A Gabriel Ferrater li agrada que el seu personatge masculí del poema quedi totalment “inútil” i amb els seus pensaments i pretensions per terra. Per tant per arribar a aquest grau d’inutilitat l’autor del poema utilitza la relació de objectes amb el protagonista del poema, es a dir, degrada a el protagonista a la qualificació d’objecte per exemplificar així qui és que té realment el poder en aquest cas ja que el poeta, i degut al seu grau de submissió queda totalment inutilitzat i només està disposat a actuar si és amb alguna acció relacionada amb la dona en sí.

- Poques vegades la història d’amor que apareix a la temàtica de l’amor sumís té un final feliç o es pot extreure qualsevol aspecte positiu. Aquest aspecte tècnic utilitzat per Gabriel Ferrater es molt comú no només en l’obra Les dones i els dies, sinó a tota la seva vida en general ja que es un aspecte tècnic molt característic d’aquest autor en totes les seves obres publicades i sense publicar.

Aquests són els aspectes més característics de “l’amor sumís” a l’obra Les dones i els dies.

Personalment consider aquesta obra magnífica i completa ja que avarca diversos temes de la vida quotidiana de la societat donant una visió totalment diferent a la que s’havia donat o s’estava donant en aquell moment. Per tant Gabriel Ferrater encerta completament a l’hora de elaborar aquesta obra ja que combina l’amor amb la quotidianitat i el pessimisme de la vida amb els petits moments de felicitat que aquesta quan vol ens dona.

Luis García Salom.

1º Grau (História).

AMANTES EN UNA HABITACIÓN:


Otro subtema tratado por Ferrater, y del que hablaré a continuación, es el de la escena de una pareja dentro de una habitación. Se encuentran muy pocos de estos poemas, pero no por ello son menos significativos.

En todos ellos encontramos la figura del “yo” poético, y Gabriel Ferrater deja plasmado una gran inseguridad frente a su pareja. Percibimos que esa inestabilidad se debe a que la mujer le ha sido infiel. Él querría que todo aquello no fuera así, pero no puede dejar de sentirse tan mal, de luchar contra sus sentimientos delante tal situación.

Estos poemas son un honesto reflejo de lo que fue el amor para el poeta y hechos que le sucedieron en varias ocasiones. Lo escenifica en una habitación, momento en que los enamorados disfrutan de la máxima tranquilidad y de un momento intimidad, apartados del mundo que les rodea. Como ya decía, Ferrater nos permitió conocer, darnos una parte de él, a través de sus poemas, diciéndonos sus desafortunados y no tan malaventurados encuentros con el amor y con mujeres en general, a lo largo de su vida.

Algunos de los títulos pertenecientes a este tipo de poemas son los siguientes: “Cambra de la tardor”, “No una casa”, “Boira”, “Ídols” y “Neu”. A continuación, expondré un poema como ejemplo y parte de su mismo comentario formal:

Boira

Molt abans de que tornis vella i grisa,
l'ombra del núvol meu damunt l'estesa
de natura i conreu: la teva terra,
com un floc lleu de cendra, imperceptible
per tots ells, però encara no per tu,
quan se l' endugui un últim pàl.lid vent
s'arrisarà convulsa per l'adeu,
i et deixarà el record d'un fred caduc.
Sé com, després, se'ls obriran les vies
del sol, quan dins la múltiple sorpresa
de fulles nobles, els fibli l'orella
l'àgil flauta infernal del teu migdia.
Ho sé jo, que ara emboiro el teu profund
crepuscle matinal. Tot desesper
d'alçar-me. M' emparraco en esbarzers
i omplo de plor còrrecs d' incertitud.


En este poema nos encontramos con el momento en que dos amantes se encuentran dentro de un dormitorio. Pero no es una situación agradable si no más bien todo lo contrario, es bastante negativa, especialmente a lo que se refiere a la mujer. Hace varias alusiones al “paso del tiempo” pues será éste el principal causante de la ruptura de la pareja, creándole a él una irremediable desesperación.
Cabe destacar que se construye con  una doble metáfora, “boira” está relacionado con el “yo” poético, mientras que “terra” hace alusión a “ella”, a la mujer. Nos comunica que él está sobre ella, es la sombra que cubre la tierra, y esto, hace que la tierra se enfrié, por lo que en un futuro se liberará y será llevada por “un últim pàl.lid vent”. Por lo que podemos observar la típica negatividad y desconfianza que predomina en Ferrater respecto a esta relación. Aquí el poeta nos habla de su dolor, patente a pesar del intento de contenerlo, pues el amor no es siempre como uno o la sociedad intenta figurar; y ha sido aquí donde ha descubierto esa cruda realidad.

En conclusión, son más los poemas en lo que aparece el desamor que el amor bienaventurado. Ese hecho se da más frecuente, porque ha sido una de las cosas que mayormente le afectaba.




Antònia García
Historia del arte, 2011-12

TRIANGLE AMORÓS

El tema de l'amor és molt recurrent en tota la seva obra, parla de l'amor sumís, de l'amor no correspost, del triangle amorós... Jo me centraré en aquest darrer.

Jo sé que no l'estimes.
No ho diguis a ningú.
Tots tres, si tu ens ajudes,
guardarem el secret.
Que ningú més no vegi
allò que hem vist tu i jo.
De la gent i les coses
que us han estat amics,
ell se n'amagarà.
No tornarà al cafè
que és fet per a esperar-te.
Vindan mesos amb erra:
serà lluny de les taules
de marbre, on us servien
les ostres i el vi blanc.
En els dies de pluja
no mirarà l'asfalt
on us havíeu vist
quan no es trobaven taxis
i havíeu d'anar a peu.
No obrirà més els llibres
que li han parlat de tu:
ignorarà què diuen
quan no parlen de tu.
I sobretot, hi pots
comptar, ni tu ni jo
sabrem mai més on para.
S'anirà confinant
per fons remots de terres.
Caminarà per boscos
foscos. No el sobtarà
l'atzagaia de llum
de la nostra memòria.
I quan sigui tan lluny
que mig el creguem mort,
podrem recordar i dir
que no te l'estimaves.
No ens farà cap angúnia
de veure com li manques.
Serà com un espectre
sense vida ni pena.
Com la foto macabra
d'una Guele Cassée,
que orna un aparador
i no ens fa cap efecte.
Per ara, no ho diguem:
no trasbalsem la gent
mostrant-los la ferida
sagnant i purulenta.
Donem-li temps i oblit.
Callem, fins que ningú,
ni jo mateix, no el pugui
confondre encara amb mi.

"El mutitat". Gabriel Ferrater


El poema "el mutilat" tracta el tema del triangle amorós. Podem dir que el tema és el triangle amorós perquè durant tot el poema parla en plural (ell i la dona) fent referència a un altre home. Per tant, trobem a Ferrater, una dona i un altre home.

La veu poètica, que en la meva opinió és Ferrater, guarda un secret amb una dona amb la que s'havia relacionat anteriorment. Per què deduïm que Gabriel Ferrater és la veu poètica en aquest poema? Al llarg de la seva vida ha tingut moltes experiències amoroses amb dones que queden contrastades en molts dels seus poemes.

El títol del poema recull el tema central, el mutilat és l'home del que parla Ferrater. És una metàfora en la que compara els sentiments romputs, "mutilats" de l'home, amb un mutilat de veritat. És un títol simbòlic, ja que la paraula mutilat no apareix en el poema però permet entendre-ho millor.

L'actitud de Ferrater:
- Deíctics de persona: el "jo" que apareix en el poema és el propi autor del mateix, per tant està escrit en primera persona pròpia. És una modalitat característica de la confessió o autobiografia.
- Deíctics de temps o lloc: Ferrater juga amb el temps utilitzant diferents temps verbals per referir-se a distints moments de la història: des del vers 1 al 6 utilitza els verbs en temps de present; des del 7 al 24 verbs en temps de passat; des del 25 al 40 en temps de futur i finalment des del 40 fins al final en temps de present de subjuntiu.

El poema segueix un model formal explicatiu-conclusiu. Què vol dir això? En el poema apareix el tema principal acompanyat amb una sèrie de subtemes que analitzen i descriuen el contingut del poema. Es podria dividir el poema en quatre parts, casacuna amb un contingut diferent però relacionades entre si:
- Primera part ( del vers 1 al 6): es presenta un problema: amagar un secret que comparteixen tots tres.
- Segona part ( del vers 7 al 24): apareixen vivències que han passat la dona i l'altre home i que no tornaran a passar mai més.
- Tercera part ( del vers 25 al 44): l'autor diu que mai més tornaran a veure a l'home ni que tindran més records d'ell.
- Darrera part ( del vers 45 al final): finalment diu que lo millor és que guardin silenci per a que així la gent ho arribi a oblidar.

Un subtema o tema secundari en el poema serien tots els canvis que se succeiran perquè l'altre home ha "desaparegut": ja no anirà a esperar-la al cafè, ja no mirarà l'asfalt quan plogui, no obrirà més els llibres que li han recordat a ella, no tornarà a xerrar amb els seus amics...

Podríem dir que el poema té un final explícit, ja que el poeta finalitza amb una afirmació o aclaració indiscutible, cosa que no passa en altres poemes de Ferrater, en els quals el final és més obert: "Callem, fins que ningú, ni jo mateix, no el pugui confondre encara amb mi".



En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa fos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.

"Josep Carner". Gabriel Ferrater


En aquest altre poema també apareix el tema del triangle amorós. Però no s'identifica tan clarament com en l'anterior poema. Pareix que el "jo" poètic ha estat involucrat en dues relacions amb dues dones que comparteixen un tret comú: ambdues relacions han compartit un llibre amb les poesies de Josep Carner, poesies que han inspirat al "jo" poètic, que han recordat a la parella, que han mudat els sentits, etc.

Segons la meva interpretació, el "jo" poètic va estar anteriorment amb una dona, a la qual li va donar un llibre amb les poesies de Carner. Aquesta dona llegia el llibre pensant en ell, i ell llegia pensant en ella. Després d'aquesta relació, va estar amb una altra dona, a la qual li va donar el mateix llibre i es va repetir la mateixa història, però amb una diferència, i és que els mots que va llegir la primera vegada no significaven el mateix que en la segona vegada. Llavors, s'entén que les poesies de Carner poden ésser interpretades de diferent manera segons la situació i la parella que acompanya. El poeta uneix en aquest poema dos temes: l'amor i la poesia de Josep Carner.





BEATRIZ GALVE ARROYO
Grau d'Estudis Anglesos 2011-2012


ÍNDEX

-Titol del projecte: Les dones i els dies

-Objectius principals: donar a conéixer la figura de Gabriel Ferrater, la seva manera diferent de fer poesia, el seu estil peculiar i la seva importància a la poesia catalana del segle XX.

-Índex de col·laboracions:



  1. Triangle amorós, per Beatriz Galve.

  2. Parella a una habitació, per Antònia García.

  3. Amor sumís, per Luis García.

  4. Nit vs dia, per Arantxa Iglesias.

  5. Quotidianitat, per María Elena López.

  6. El pas del temps I, per Christina Kummer.

  7. El pas del temps II, per Richard Grande.

  8. Literatura, per Alicia Gallardo