En la órbita de la rutina giran espíritus mediocres.
José Ingenieros.
En què pensem quan ens diuen “quotidianitat” ? En primera instància aquesta paraula ens podria fer pensar en aborriment, peressa, normalitat, rutina, treball, classe, estrés... Doncs bé, Ferrater eleva aquests “espíritus mediocres” al nivell de protagonistes principals d’alguns dels seus millors poemes. Des d’un punt de vista de la persona observadora, però alhora inquieta, que s’atura un moment a la seva vida summament estressant i plena de problemes absurds i mira, només li fa falta mirar, el seu voltant.
Al llarg d’aquesta entrada bloggera analitzaré tres poemes que presenten el tòpic de la quotidianitat. Els he elegit principalment perquè són fàcils d’entendre, ja que alhora de llegir poesia cal que tinguem temps i qualcunes nocions de literatura prèvies. I, a lo millor, a les nostres vides tan plenes de feina i rutina no tinguem cap de les dues. No cal dir que els he elegit, també perquè són un dels millors poemes que tracten aquest tema.
En primer lloc, el poema “Caragol” que podem trobar a la pàgina 90 del llibre Les dones i els dies. És un poema breu, té sis versos en una única estrofa. La història d’aquest poema transcorr a un portal i té com a protagonistes a dos enamorats, un al·lot i una al·lota, que frisen els últims minuts que els queden d’estar junts abans que arribi l’hora en què han d’estar a casa. Ja és tard. Aquests instants són tensos i frenètics, plens de passió i amor. Alhora plens de quotidianitat perque... Quantes vegades no ens haurem despedit del nostre enamorat o de la nostra enamorada al seu portal, aprofitant fins l’últim segon dels seus petons i abraçades?
Al poema “Caragol”, Ferrater plasma en poques línies aquesta contraoposició en el temps. Per una part, el frenetisme, com ja he explicat, representat per aquesta escena entre els enamorats. Per altra part, la lentitut representada per aquest caragol “consternat” al mur, indiferent de la situació que està tenint lloc al seu costat.
Declina el diumenge. Una minyona,
i les deu de la nit que estan per tocar-li.
Els seus darrers instants de portal. La mà,
sense carícia ni esma, s'arrapa
a la galta del xicot. Consternat,
un caragol al mig d'un mur eixut.
“Caragol” Gabriel Ferrater.
El segon poema que tractaré en aquesta entrada és “Amistat del braç”, el podem trobar a la pàgina 50. Un poema que presenta una situació d'allò més quotidiana: un viatge en metro ple de gent aborrida i estresada. El protagonista de la poesia és un home, que es dirigeix, molt probablement, al seu lloc de treball.
Com hauriem de llegir aquest poema? Idò, molt fàcil. Hem de llegir-lo sencer en sentit literal fins als dos últims versos, que aquests sí que tenen un sentit metafòric. Aquesta metàfora, com va dir Jordi Cornudella en la seva anàlisi al seu llibre "Estudi introductori" a l'antologia Vers i prosa, que va preparar amb Joan Ferraté i que va publicar Tres i Quatre el 1988, és una metàfora coordinada amb una el·lipsi immillorable. Cornudella llegeix bé que el so de la corda del cello al·ludeix a la frenada del metro, però possiblemente va cometre una errada al pensar que la corda del violoncel es trenca, desorientat per la paraula “trenc”, que en el context té més aviat el sentit d'arrencada, d'inici de la música, tot insinuant la incisió sagnant del soroll en l'escena.
Ferrater, com ja varem dir a la introducció, té un estil peculiar i dintre d'aquest trobam un vocabulari singular i a vegades difícil d'entendre. Analitzem ara el vocabulari per ordre en què van sortint les paraules més dubtoses de significat:
“Niquelat” vol dir que està cobert de níquel, un metall. Amb això descriu com és la barra del metro on t'agafes normalment.
“Promiscu” vol dir que es barreja amb tothom, que va amb tothom sense manies (a vegades tant, que la gent murmura).
“Anguniat” vol dir en una situació de tensió, fins i tot, amb por.
“Isolar-se” Ferrater possiblement utilitza el verb isolar-se com a sinònim del verb aïllar-se.
“Com una prima cabra mogrebina” vol dir que l'al·lota a la que està descrivint està esquel·lètica, molt prima, com una cabra del desert, del Magreb.
La mètrica es caracteritza pels versos decasíl·labs, de fet, són els més comuns en Ferrater.
Aquí va el poema:
El metro anava ple. Jo m ‘agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s’isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-me
en l’acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l’estació, i el súbit trenc
d’una corda del cello, la més baixa.
“Amistat del braç” Gabriel Ferrater.
El poema “Amistat del braç” també em fa pensar en aquell poema de Charles Baudelaire (1821-1867) anomenat “A una parisina”. L'assumpte d'aquest poema, com el seu títol indica, tracta aquesta vegada la situació d'un personatge ciutadà (una passejant) que desperta l'atenció del poeta i genera en ell distintes sensacions i sentiments com confusió, perfecció femenina, intensitat... Aquest títol fa referència al caràcter anònim i impersonal que pasen a tenir les persones a una ciutat moderna.
Llavors podem pensar que al protagonista de “Amistat del braç” li passa el mateix pero traslladat al metro de Barcelona.
Aquí, el poema de Baudelaire:
La calle atronadora aullaba en torno mío.
Alta, esbelta, enlutada, con un dolor de reina
Una dama pasó, que con gesto fastuoso
Recogía, oscilantes, las vueltas de sus velos,
Agilísima y noble, con dos piernas marmóreas.
De súbito bebí, con crispación de loco.
Y en su mirada lívida, centro de mil tomados,
El placer que aniquila, la miel paralizante.
Un relámpago. Noche. Fugitiva belleza.
Cuya mirada me hizo, de un golpe, renacer.
¿Salvo en la eternidad, no he de verte jamás?
¡En todo caso lejos, ya tarde, tal vez nunca!
Que no sé a dónde huiste, ni sospechas mi ruta,
¡Tú a quien hubiese amado. Oh tú, que lo supiste!
“A una parisina” Baudelaire.
Ara anem amb un altre poema: “Sabers”, el podem trobar a la pàgina 175.
Aquí va el poema complet:
Pujo l'escala del metro
de pressa, que se m'ha fet tard.
Ja fa mitja hora que tenia
una altra escala per pujar.
Em sobta i m'atura la vora
del buit, a l'esglaó darrer.
Marco el pla de cames que passen,
amb els ulls, com amb un nivell.
Cames que caminen pel vespre
com per un vague despoblat.
Què en saben, les còmplices càndides,
del gran joc que van entrellant?
Dones absortes consideren
que potser algú els ha metit.
Les que van negres, ja serenes,
no saben a qui van mentir.
Els homes que baixen dels cotxes
coneixen els licors amargs.
Tres noies van juntes per riure
i saben només que han plegat.
Tothom sap pensar alguna cosa
d'algun diner, ínfim o gros.
Respiren tots. No tots recorden.
Jo sé on és el teu cos.
També relacionat amb el metro, però aquesta vegada el protagonista surt “l'escala del metro”. El o la protagonista és un dels nostres espírits mediocres que envolten l'órbita de la rutina, que frisa per arribar a un lloc no explícit al text i, de sobte, s'atura perquè hi ha alguna cosa que li crida l'atenció desmesuradament. S'atura i observa el que troba al sortir de l'escala del metro, a l'últim esglaó es poden observar com milers de cames d'aquí cap allà. Ens explica el que veu: noietes que van juntes ingènues i indiferents del que els envolta, homes que duen una vida un tant nocturnes, dones que no saben ben bé qué fer amb el seu passat... Destacaré aquests versos perquè són genials, expresen molt en només cuatre línies: “Dones absortes consideren/que algú els ha mentit./Les que van negres, ja serenes,/no saben a qui va mentir.”
Cal destacar també els últims dos versos. “Respiren tots” voldria significar que tots som humans, però “no tots recorden”, és a dir, no tots sabem qui som ja que els humans evolucionam com a personas mitjançant els nostres records, nosaltres som allò que volem recordar.
L'últim vers, en la meva opinió, vol dir que aquest espírit mediocre de que parlàvem, és a dir, els protagonistes dels poemes, té la solució per a totes aquestes persones que caminen ràpida i estresadament pel camí de la vida. La solució és, allò mateix, observar el món., observar el que ens envolta: les mares, les filles, els fills, els pares, el cambrer de la cafeteria habitual, l'aigua recorrent el nostre cos quan ens dutxam, aquella esglèsia per davant la qual passam cada dematí, l'olor a pluja després d'una nit freda d'hivern...
Esper que aquesta entrada vos hagi agradat i que hagi aconseguit el propòsit que em vaig fer al principi: reflexionar sobre la quotidianitat i observar, sempre observar.
Maria Elena López Gamarra
1º Grau - Estudis Anglesos 2011-2012
